Camí de l’estació d’autobusos, vam parlar de temes domèstics: el preu de la cera havia pujat moltíssim; de l’encens, més valia no parlar-ne… ¿On anirem a parar? Potser per acabar d’estovar-me després de l’enfurismada, va donar-me la fórmula secreta d’una barreja per fer lluents els canelobres.

Bona part del viatge de tornada va ser un infern. Vulguis no vulguis, em sentia neguitosa, feta un garbuix. De tota manera, abans d’arribar a Fraga, ja havia rebutjat les sospites, la meva fe en mossèn Ambròs seguia sent absoluta. Quan l’autocar va aturar-se a Mequinensa, em sentia ben tranquil·la.

Nigra sum, dins Calaveres atònites, 177

Un cop baixaren de les terres altes i abandonaren la carretera general a les envistes de Fraga, a penes albirada entre turons argilosos, enllà de les hortes tatxonades de figueres, el paisatge s’endolcí. La llum dura, seca de l’antiplà desèrtic dels Monegres que havien travessat des de Saragossa, donava pas a les calitges de la vall del Cinca. Tels subtils d’un gris blau difuminaven les coses. Els vehicles deixaren enrere el poble de Torrent de Cinca, silenciós entre les hortes; una mica més endavant de la confluència del Cinca i del Segre, seguint ja el curs d’aquest –taca enlluernadora entre gleres blanquinoses i ardents–, van entrar al terme de la vila. El paisatge, amb el castell enlairat en la llunyania, semblava mort, A la mina Soler no es movia una ànima, la negror del lignit era gairebé coberta de nou pels ocres carnosos i els torrats de la terra.

Camí de sirga, 205-206

Un tren ronsa i estalzinós m’havia dut de Barcelona a Lleida. Quan la maleta de cartró i jo vam desembarcar a l’andana d’una estació ni més bruta ni més trista ni més escrostonada que qualsevol altra però tampoc menys, encara em mirava el món amb un cert desdeny de noi de capital. Ignorava que la meva displicència barcelonina tenia els minuts comptats: els que va costar-me arribar a la terminal d’autobusos.

Aquell cafarnaüm de camàlics, factors i viatgers carregats amb fardells, maletes, cistelles, coves, garrafes i panistres, va destarotar-me. Vaig adquirir el bitllet per Mequinensa en una taquilla del vetust edifici de l’administració, on surava la sentor inconfusible d’unes latrines embussades, problema crònic de desguàs, corroborat en nombrosos viatges posteriors.

Pròleg, dins Calaveres atònites, 10-11

Llegit per Hèctor Moret

¿Quins perills hagué d’afrontar, si va desplaçar-se en persona, considerant que, malgrat les negociacions de pau en curs entre Lluís XIV i Felip IV, l’home voltava per territori enemic, fent, al capdavall, d’espia de Mazzarino? ¿Va ser-hi, realment a Mequinensa? En cas afirmatiu, ¿va arribar-hi per via fluvial, remuntant l’Ebre des de Tortosa, o va baixar de Lleida per Fraga i Torrent de Cinca, atès que l’ordre de les làmines suggereix qualsevol dels dos itineraris?

Una estampa del segle XVIII, dins Cabòries estivals, 83

A la parada d’Alcarràs, va baixar personal. No pas prou, però, perquè poguéssim seure tots els qui anàvem drets. Més endavant, vam haver d’ajupir-nos novament. Passat Fraga, on la pagesa va abandonar-me després d’afegir dues ties, aquestes de part de pare, a la llista de difunts, vam deixar la carretera nacional. El sotragueig de la carraca va accentuar-se. Avançàvem entre dues rengleres d’arbres les branques dels quals, «Moreres, jove», s’ajuntaven en una mena de volta fins a l’entrada de Torrent de Cinca. Allí, el vehicle gairebé va buidar-se i vam poder acomodar-nos a plaer. La baluerna va reprendre la marxa. Érem a una dotzena de quilòmetres de Mequinensa. S’havia fet de nit. Cansadíssim, vaig relaxar-me i vaig tancar els ulls.

Pròleg, dins Calaveres atònites, 17

L’automòbil arribà al capdamunt de la costa. A baix, a la vora del Cinca, el cim mudèjar del campanar de l’església parroquial de Fraga centrava una geometria fumosa de teulades.

La galeria de les estàtues, 274

Un bastaix cordial i pacient, que aleshores, ho confesso, vaig trobar d’una fatuïtat insuportable, va explicar-me que l’autocar de Mequinensa no podia exhibir-ne el nom de resultes d’una embrolla burocràtica en les concessions de les línies. Havia de buscar un rètol on posés Lleida-Fraga. Ara bé, amb aquesta indicació, «Fixa-t’hi bé, xiquet –va prevenir-me entre dues xuclades al cigarret penjant de la comissura esquerra de la boca—, o et faràs un embolic», trobaria dos vehicles de la mateixa marca, del mateix model i de la mateixa empresa. Un feia el trajecte escrit al rètol; l’altre, malgrat el cartell, era el de Mequinensa.

Pròleg, dins Calaveres atònites, 11-12

Arribaven a Fraga a hora foscant: el sol acabava de rodolar darrere la massa de Montnegre, enllà de la vall del Cinca. La fulgor del crepuscle era una llarga ferida sangonosa entre la tenebra opaca de l’altiplà a contrallum i la bromosa vastedat moradenca d’un cel inabastable. Solitaris, gèlids, començaven a titil·lar els estels. A l’altra banda del pont de Fraga, garlandes de bombetes de colors il·luminaven la carpa del circ que havien vist a l’anada. El públic feia cua a la taquilla; l’estrèpit d’un altaveu incitava la gent a entrar, enumerava els fantàstics números que els esperaven a la pista. Passat Torrent, van retrobar el Cinca, tenebra sedosa entre les pollancredes. Montmaneu s’havia fos a la llunyania.

La galeria de les estàtues, 301

L’autocar de línia, aquell autocar que hauria valgut més que mai no hagués arribat a la vila [...], carranquejava per la cinta negrosa de la carretera, enmig de bancals on els arbres fruiters, amb les branques despullades del temps de l’hivern, s’arrengleraven en formacions impecables. El sol, esmorteït per bromalles blavoses, descendia cap a l’horitzó i tintava amb sangs aigualides els turons que encerclaven la plana. [...] L’autocar de línia [...] remuntà l’última costa abans de començar el descens cap a la vall del Cinca, aleshores una llarga pinzellada gris-violeta entre ocres que s’esvanien. [...] Desballestat i gemegaire, l’autocar travessava el pont sobre el Cinca. [...] Els llums de Fraga, acabats d’encendre, tremolaven en el riu. [...] Ja fosca nit, l’autocar parà a Torrent de Cinca. A través dels vidres entelats del vehicle, s’entrellucaven taques de llum de balcons i finestres. Baixaren uns passatgers, una bufada de fred coent penetrà per la porta oberta. [...] L’autocar es trobava gairebé a les envistes de la vila. A l’esquerra de la carretera, el riu Segre era una negror viva, inquieta. [...] Al dret de la mina Antònia, passaren al davant d’un camió carregat de treballadors que tornaven a la població. Per la banda de la serra, s’endevinaven contra un besllum ombres d’oliveres. [...] I la carraca, aquella andròmina que hauria estat preferible que mai no hagués arribat al final del trajecte, anava avançant cap a la vila. [...] En arribar al cafè de Silveri, l’Adelaida, ja va trobar el gendre i la consogra entre les persones, una dotzena escadussera, que esperaven l’arribada de l’autocar. [...] El xofer frenà, l’autocar es va parar davant mateix del cafè; la gent eixí de l’establiment i s’acostà a la part davantera del vehicle a rebre els viatgers, que ja començaven a baixar. El Marcel·lí, la seva mare i l’Adelaida fitaven el rectangle de foscúria de la porta on les ombres dels passatgers adquirien un cos, unes fesomies en ser tocats per la llum del fanal penjat sobre el rètol del cafè.

Guardeu-vos de somiar genives esdentegades, dins El cafè de la Granota, 130-142

L’automòbil arribà al capdamunt de la costa. A baix, a la vora del Cinca, el cim mudèjar del campanar de l’església parroquial de Fraga centrava una geometria fumosa de teulades.

La galeria de les estàtues, 274