Espais literaris de Jesús Moncada

Ningú no va gitar-se

Ningú no va gitar-se

  1. Català
  2. Castellà
  3. (Mostra‘ls tots)


      Llegit per Magda Gòdia

Ningú no va gitar-se esperant que es fes l’hora de traslladar els presos a Casp. Com que això només ho recorda la Justina i en unes condicions lamentables –pobra dona–, les observacions de l’avi podrien fer-te servei.

Van treure’ls de la garjola a punta de dia. Quan la comitiva va desembocar de la fosca del carrer Major a la plaça de l’Església, l’escena va tintar-se de vermell, van aparèixer les cares tumefactes dels detinguts, emmanillats, enmig dels guàrdies. Soldats de la guarnició contenien la multitud al llarg del trajecte fins al moll. Balcons i finestres eren plens de gom a gom; els ocupants els abandonaven a mesura que passava la comitiva i s’hi concentraven darrere. A la plaça de l’Església, familiars de l’Artur van insultar els presos. Les imprecacions van generalitzar-se de seguida i va sonar una exclamació, «Pobra vila!», amollada pel baró de Sàssola des de la balconada del seu casal. Dels quatre presos (la Justina només es refereix al Genís, fet força comprensible), tres es proclamaven innocents; el ferrer Feliu caminava en silenci, amb el cap cot.

Al peu de la costera del Forn, la guàrdia civil va impedir que l’Octàvia, acompanyada de l’Emília, s’acostés al marit per donar-li un farcellet amb menjar. Una situació semblant va produir-se amb la dona del Valentí Calsina i amb la tia i la germana del Simó Juneda. A la plaça d’Armes, un petit grup de vilatanes furioses, capitanejades per la cuinera dels Segarra, la Joana, va provar de trencar el cordó de soldats.

Estremida memòria, 209-210

–~~~~~~~~~~~~–

Nadie se acostó, esperando que llegara la hora del traslado de los presos a Caspe. Como eso sólo lo ha recordado Justina y en unas condiciones lamentables —pobre mujer—, las observaciones de mi abuelo podrían servirte.

Los sacaron del calabozo al amanecer. Cuando la comitiva desembocó de la oscuridad de la calle Mayor a la plaza de la Iglesia, la escena se tiñó de rojo, aparecieron las caras tumefactas de los detenidos, esposados, en medio de los guardias. Soldados de la guarnición contenían a la multitud a lo largo del trayecto hasta el muelle. Balcones y ventanas estaban a rebosar; los ocupantes los abandonaban a medida que pasaba la comitiva y se concentraban tras ella. En la plaza de la Iglesia, familiares de Artur insultaron a los presos. Las imprecaciones se generalizaron enseguida y sonó una exclamación, «¡Pobre Mequinenza!», lanzada por el barón de Sàssola desde la balconada de su mansión. De los cuatro presos (Justina sólo se refiere a Genís, cosa bien comprensible), tres se proclamaban inocentes: el herrero Feliu caminaba en silencio, la cabeza baja.

Al pie de la costanilla del Horno, la guardia civil impidió que Octàvia, acompañada de Emília, se acercase a su marido para darle un hatillo con comida. Una situación semejante se produjo con la mujer de Valentí Calsina y con la tía y la hermana de Simó Juneda. En la plaza de Armas, un pequeño grupo de mujeres furiosas, capitaneadas por la cocinera de los Segarra, Joana, intentó romper el cordón de soldados.

Memoria estremecida, 201-202

© 2009-2010 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí