Espais literaris de Jesús Moncada

La riada

La riada

  1. Català
  2. Castellà
  3. (Mostra‘ls tots)


      Llegit per Miquel Ibarz

En aquell precís moment, un doll d’aigua fangosa va remuntar el baixador del moll de la mina Soledat i es va encanonar pel carreró com una mala cosa. Ja no em donava temps de pujar les escales, encara plenes de gent, així que vaig creuar el carreró amb dues camallades i em vaig enfilar a la reixa d’una finestra de la casa del davant. La bursada de l’aigua m’agafà de ple i encara no m’explico d’on vaig treure la força per resistir-la, però, a la fi, amb penes i treballs, vaig poder grimpar més amunt i sortir del corrent. Aleshores vaig sentir els crits dels néts de l’oncle Dalmau, que guaitaven la riada des del balcó del segon pis: «El iaio se’n va! El iaio se’n va! Adéu-siau!». Em vaig girar una mica i, efectivament, el iaio se n’anava. L’aigua, en regolfar a l’entrada, havia tret el taüt al carrer i se l’enduia surant, junt amb les corones, que seguien la caixa en aquella navegació mortuòria. La vídua, avisada pels crits, va treure mig cos pel finestró de l’alcova i començà a exclamar, desesperada: «¿On vas, Dalmau? Mira que pots prendre mal! Torna! Dalmau, no te’n vagis! ¿On estaràs millor que aquí?» –Tot allò va ser de cosco! –digué, al cap d’una estona, el cafeter.

–I tant!

–A Riba-roja, el van veure passar al migdia.

–I a Tortosa, al tardet.

–Diuen que allí va ser la rehòstia.

–Sí. Quan tothom es pensava que anava a estavellar-se contra un pilar del pont, el taüt va fer una virada d’allò més fina i el va esquivar.

–Vell dels collons! –exclamà Josep Terrer–. Es veu que ni la mort li havia afeblit la traça de navegar.

Aniversari, dins Històries de la mà esquerra, 151-152

© 2009-2010 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí