Espais literaris de Jesús Moncada

Entrevista

Jesús Moncada: el riu de la memòria

BIOSCA, Mercè i CORNADÓ, M. Pau, “Jesús Moncada: el riu de la memòria”, a Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida:Ajuntament de Lleida, 1992, pàg. 45 -51.

S’han escolat deu anys des del moment en què Pere Calders va escriure el pròleg que havia d’acompanyar la primera edició d’Històries de la mà esquerra i altres narracions. Durant aquesta dècada, Jesús Moncada ha deixat de beure te –“m’he passat al cafè, diuen que és més verinós”– i de fumar amb pipa –“per raons privades i molt abans, que consti, de la promulgació de l’onzè manament, “No fumaràs”, al Sinaí de Sanitat”–. També ha abandonat la pintura –“posa que és ella qui m’ha abandonat a mi; fem-la quedar bé, pobra–. Però, al capdavall, l’infidel sóc jo: treballar, escriure i pintar era una carambola a tres bandes que no podia durar”. Tanmateix es manté fidel al seu tarannà: continua planificant el temps i deixant poques hores a l’atzar, “perquè l’atzar –explica– ja s’encarrega de capgirar les coses sense demanar permís, i si, a sobre, li dónes peixet…”, i segueix essent un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts, que s’interessa per tot i es preocupa per tots.

Per conversar, ha escollit un lloc que s’adiu força amb el seu gust per les coses antigues: el Bulevard dels Antiquaris, del Passeig de Gràcia de Barcelona. Abans d’arribar a l’espai ocupat per la cafeteria, passem per davant dels aparadors que mostren al visitant tota mena d’objectes d’art. Tot i que no tenim la sort de trobar cap cap de marquès dels anys de la Revolució francesa que ens faci la garxina –com li ocorre al protagonista d’“Històries de dies senars”– el marc tranquil i evocador és d’allò més adient per aconseguir el to distès i animat que es mantindrà al llarg de l’entrevista.

L’evocació de l’antiga Mequinensa, avui desapareguda, és una constant en tota l’obra, i, molt especialment, l’evocació del món del riu. Era el que més t’atreia quan eres petit?

Em fascinava. Era un dels elements captivadors de la vila, juntament amb el castell, les mines… L’Ebre i el Segre van anar sempre lligats als anys de la meva infantesa i de la meva joventut. Hi anàvem a pescar, a nedar, a navegar, a jugar pels llaüts amarrats als molls. Un viatge amb una d’aquelles naus era com un somni. Sovint, només anaven a Faió, a descarregar a l’estació de ferrocarril el lignit de les mines, però també arribaven molt més avall, a Tortosa i al mateix delta, a la Cava… A mi, de criatura, els llaüters em semblaven gent extraordinària. El riu és sempre present en els meus llibres.

Camí de Sirga gira a l’entorn de la destrucció de la vila i de la construcció dels pantans de Mequinensa i Riba-roja; a La galeria de les estàtues, tot i que ja no tractes directament el tema, hi ha un personatge, el Dalmau, que viu d’una manera trasbalsadora aquest fet. Has aprofitat records personals a l’hora de descriure les seves sensacions?

Jo no sóc el Dalmau, però els seus pensaments durant el passeig amb piragua per l’Ebre quan torna a la vila s’assemblen molt als meus en aquelles circumstàncies.

Escriure sobre aquest tema, t’ha servit, a nivell personal, per a superar el tràngol?

El rastre que et deixa una cosa com aquella no desapareix mai del tot, et marca per sempre: és com si et tallessin les arrels. Vaig viure directament la major part d’aquell drama a la vila. El record de les polsegueres dels enrunaments de les cases, descrites a Camí de sirga, encara m’esgarrifa.

Un dia, em comentaves que, mentre vas preparar l’ingrés i els dos primers cursos de batxillerat, estudiaves a Mequinensa i anaves a examinar-te a l’Escola del Treball de Lleida; i que, més tard, vas anar a raure en un internat de Saragossa, al Col·legi “Santo Tomás de Aquino”, on vas continuar els estudis. Lleida i Saragossa són, doncs, dues ciutats molt lligades a la infantesa i a l’adolescència.

De criatura, el viatge a Lleida era una aventura meravellosa. Fèiem cap a casa d’uns amics mequinensans, els Montull, on vivien tres gegants entranyables (gegants, m’ho van deixar de semblar a mesura que jo creixia; entranyables, no han deixat de ser-ho mai) –Jesús, Lluís i Ernest– que em portaven als Camps Elisis i a la fira. A Saragossa, les coses van resultar molt diferents: els anys d’internat, lluny de Mequinensa, de la família i dels amics, sempre van ser una mena d’exili.

Malgrat tot, vas continuar estudiant en aquesta ciutat i, mentre hi feies el batxillerat superior, vas començar Magisteri. Et va resultar difícil compaginar les dues coses?

No. Les úniques novetats per a mi van ser les pedagogies. Fora de les classes d’algun professor jove, l’ambient hi era asfixiant. Sort que vaig trobar-hi Alberto Palacio, un company extraordinari.

A la darrera novel·la, La galeria de les estàtues, l’acció transcorre l’any 1957. Un dels personatges està fent el servei militar quan esclata la guerra d’Ifni. Què en recordes, d’aquell conflicte?

L’única font d’informació eren les notes oficials que apareixien regularment a la premsa: és a dir, no res. La censura era implacable. Recordo un noticiari de l’època –un No-do– on sortien Gila i Carmen Sevilla animant els soldats. Jo tenia setze anys i el record més viu que conservo és el d’un company de curs de la Normal, més gran que jo, evidentment, que va estar a punt que l’enviessin a Ifni. Estava fent el servei militar i una companyia del regiment on servia havia d’anar a l’Àfrica. La van triar per sorteig i, per fortuna, no va sortir la seva, però el pobre caloi va passar uns dies mort de por.

Un cop acabada la carrera, vas exercir com a mestre, primer a Mequinensa, després a Saragossa. Em pots fer cinc cèntims d’aquesta incursió dins del món de l’ensenyament?

El començament va ser prou celtibèric: vaig sol·licitar com a mestre interí una de les dues places que ningú no cobria al grup escolar de Mequinensa. L’organisme provincial competent me la va denegar perquè, tot i que jo tenia el títol de mestre, no havia fet els divuit anys i, legalment, no podia exercir. Aleshores, des de l’Ajuntament de Mequinensa, que se les sabien totes a l’hora de tractar amb l’Administració, em van proposar al mateix organisme com a “encarregat d’ensenyament” per cobrir una de les places vacants a la vila, sense dir que era mestre sinó una persona amb “una certa preparació” per cobrir temporalment la plaça. Ho van concedir a correu seguit. I a sobre cobrava més que els meus companys perquè, com que oficialment no era mestre, no em podien aplicar no recordo quina mena de descomptes. En fi… Després de guanyar les oposicions i fins que vaig començar el servei militar, vaig exercir un parell de mesos provisionalment a Saragossa. La meva preocupació era que no se’m congelessin les criatures; amb prou feines teníem carbó per a l’estufa… Després del servei, vaig abandonar l’ensenyament primari; vaig treballar un temps en un col·legi d’ensenyament mitjà de Mequinensa, però tenia altres dèries –la literatura i la pintura– i vaig venir a Barcelona. A través d’Edmon Vallès –un mequinensà que més tard va fer la Història gràfica de Catalunya– que vivia feia molts anys a Barcelona i venia de tant en tant a la vila, ja havia confirmat el descobriment que havia fet en una llibreria de Lleida, quan vaig trobar en un prestatge una traducció catalana de poemes de Paul Valéry: la meva llengua materna no era el que ens volien fer creure. Aquell suposat “chapurrado”, com solien anomenar-lo despectivament alguns dels nostres mestres castellans, era una llengua amb tota una tradició literària tan antiga com la de les altres llengües romàniques. En veure el meu interès, Edmon va fer-me arribar a Mequinensa traduccions catalanes d’obres de Kazandzakis, Camus, Orwell, Joyce, Graham Greene, Carlo Levi i d’altres autors, publicades a la col·lecció “Isard” de l’editorial Vergara, on ell treballava, i em va donar l’empenta definitiva per venir a Barcelona, cosa que vaig fer pel setembre del 1966.

Durant el primer any et vas dedicar a la pintura. El conte “Història de dies senars”, que té com a protagonista un pintor, té alguna cosa a veure amb les teves vivències?

Sí. El projecte editorial en el qual Edmon pensava trobar-me un lloc de treball no va tirar endavant. Vaig haver d´espavilar-me. Aleshores, el pintor Santiago Estruga, un altre mequinensà i un dels tipus més humans i divertits que he conegut, un personatge de novel·la, va donar-me feina al seu estudi (el meu amic Oriol Castanys sempre em diu, tot fent broma, que els mequinensans som una màfia). Era de l’edat del meu pare. Al matí, fèiem pintura comercial –quadres amb força aigua, molts arbres, masies i alguna vaca– per viure; la resta del dia, pintàvem per a nosaltres. A més, jo anava a estudiar gravat a l’Escola d’Arts del Llibre. A l’estudi d’Estruga, vaig conèixer una colla de gent pintoresca. Si fa no fa al cap d’un any, Edmon em va dir que, a l’editorial “Montaner y Simón”, necessitaven un mestre per col·laborar en la traducció d’una enciclopèdia. Ell els havia parlat de mi. Vaig anar a veure, doncs, el gerent de producció d’aquella editorial: es deia Pere Calders.

Vas treballar en aquesta editorial durant tretze anys; de fet, fins que va plegar. Pel que sembla, en guardes un bon record…

Excel·lent. L’ambient, si més no al nostre departament, era molt agradable. Amb un cap com Pere Calders, ja t’ho pots imaginar. També hi treballava Josep Soler i Vidal, que acabava de tornar de Mèxic, on, igual que Calders, havia viscut exiliat des de la guerra civil. Recordo que els primers dies de fresca d’aquella tardor, Josep Soler em va deixar un dels seus jerseis… L’anecdotari d’aquells anys és riquíssim. Sovint venia gent interessant a veure Calders i Josep Soler: el mateix Edmon, l’escultor Giménez Botey, Fèlix Cucurull, Xavier Benguerel… Pere Calders, que coneixia per Edmon la meva vocació literària, va demanar-me que li deixés llegir el que feia. Aleshores encara no havia escrit res en català. De fet, no havia agafat la ploma d’ençà que havia arribat a Barcelona: el canvi havia estat un trasbals total, encara no sabia on tocava. Vaig escriure el conte “Joc de caps”. Va costar-me tres mesos: tres mesos d’hores extres, després de les vuit de la jornada laboral. A Calders li va agradar molt i va animar-me a continuar. Durant molt de temps, en sortir de “Montaner y Simón”, al vespre, vam anar a escriure tots dos a l’Ateneu. També ens quedàvem a la mateixa editorial; aleshores, Calders, que em tractava com a un fill, em preparava cafè amb llet al fogó elèctric del laboratori fotogràfic del departament.

Després d’haver fet els estudis en castellà, m’imagino que escriure en català no et devia resultar gens fàcil…

Gens ni mica. L’ortografia em feia tornar boig. Sort vaig tenir de Pere Calders, que es va prendre la feinada i la paciència –tot i el nerviós que arriba a ser– d’assenyalar-me i corregir-me les animalades ortogràfiques que jo abocava a cada pas. A més d’això, vull que consti el seu respecte total pel meu català. No solament el va respectar sinó que va estimular-me a incorporar a la llengua escrita totes les formes genuïnes d’aquella banda. Em vaig rescabalar amb escreix de la feinada: per primer cop veia les “meves” paraules, ja no havia de recórrer a un codi lingüístic aliè per escriure…

Abans de començar a escriure en català, ja havies fet alguna cosa en llengua castellana, no?

Sí, una narració molt curta sobre una llegenda mequinensana quan tenia catorze anys, poemes, entrevistes als darrers calafats i llaüters de la vila –“aquella gent tan remera”, que n’hauria dit Homer–. Però, segurament, no hauria continuat: em faltava el lligam íntim amb l’eina… Poder escriure en la meva pròpia llengua va ser definitiu.

Quan vas entrevistar aquells llaüters, calafats…, ho vas fer amb la intenció d’arreplegar material per a futures narracions?

Ja t’he dit que el món del riu em fascinava. A més era evident que allò s’acabava. Potser el meu subconscient ja treballava pel seu compte. De fet, les llargues converses amb el vell Raiet, un dels constructors de llaüts més fins de l’Ebre, i amb els dos patrons més grans que vaig conèixer –Canero i Sanjuan (el segon més conegut com “l’Almirant”), diferents com la nit i el dia i, com s’escau, rivals eterns– i amb d’altres navegants, van ser fonamentals a l’hora de crear l’Arquimedes Quintana o “Nelson” de Camí de sirga i els llaüters dels contes.

Sempre t’has mostrat poc partidari de presentar-te a premis literaris; això no obstant, l’any 1970 vas optar al premi “Brugués” amb la narració “La lluna, la pruna”, i el vas guanyar…

Aleshores era l’única manera de donar a conèixer l’obra. Es publicava molt poca cosa en català i el premi literari era el camí més directe perquè un llibre veiés la llum. Tanmateix, vaig resistir-me molt a presentar-m’hi. Finalment, davant la insistència de Calders i Soler Vidal, vaig enviar “Joc de caps” al premi “Brugués”. No me’l van premiar. L’any següent, vaig presentar-m’hi amb “La lluna, la pruna” i vaig guanyar. El 1971, van concedir-me el premi “Joan Santamaria” per Històries de la mà esquerra. Gairebé dos anys després, van publicar-les tan a la callada que ni jo mateix ho sabia. Un dia, em va trucar l’Edmon Vallès, força empipat perquè no li havia dit que sortia el llibre. Acabava d’assabentar-se’n per una nota de Joaquim Ventalló a La Vanguardia. Li vaig aclarir que jo no en sabia res. Vaig posar-me en contacte amb el responsable i vaig poder veure les proves d’impremta per miracle. A més de les meves narracions, el llibre aplegava els dels finalistes: “Hola, Tom”, de Josep Vallverdú i “El cavall no és de cartró”, de Jaume Melendres.

El darrer cop que vas presentar-te a un premi literari fou l’any 1980, i ho vas fer precisament a Gavà, al “Jacme March”, l’antic premi “Brugués”, que havia canviat de nom i havia augmentat la dotació econòmica.

Llavors ja només treballava als matins a “Montaner y Simón” i dedicava les tardes a pintar. Volia trobar el desllorigador a l’etern problema de l’escriptor, i de l’artista en general: guanyar-me la vida i disposar alhora de temps suficient per no veure’m limitat a ser escriptor i pintor de diumenge. Em va semblar que la pintura podria donar-me la independència econòmica –quin miratge!– per deslliurar-me de l’esterilitzadora jornada laboral i em permetria repartir les hores entre el cavallet de pintor i la màquina d’escriure: d’això, se’n diu voler pescar la lluna amb un cove. M’havia embarcat de ple en l’aventura. Quan plegava al migdia de l’editorial, dinava de seguida, anava corrents al diminut estudi de Gràcia –un sobreàtic que, a l’estiu, era una torradora–, on vivia enmig d’un amuntegament increïble de llibres, quadres i carpetes amb dibuixos, posava música i pintava fins al vespre. Aquella casa era un niu d’històries, en algunes de les quals vaig participar personalment: tota una comèdia humana en cinc replans sense ascensor; el restaurant, on vaig anar durant més de deu anys, també n’era un filó. Potser algun dia les escriuré… Bé, a les vuit, quan ja estava tip de pinzells, me n’anava a classe d’anglès: allò em relaxava. Un dia va trucar-me Soler Vidal, ja jubilat, perquè em presentés al “Jacme March” de narrativa. Havia d’inaugurar al cap de pocs dies una exposició a Mataró, em trobava atrafegadíssim, però, ¿com podia negar res al Soler Vidal? Vaig escollir quatre de les coses que havia anat enllestint, les vaig titular “Narracions de l’Ebre”, vaig enviar-les al premi i no vaig pensar-hi més. Una nit, en tornar de Mataró, on vaig haver d’anar diverses vegades mentre durava l’exposició, vaig trobar els veïns de sota esperant-me a l’escala. Havia guanyat el “Jacme March”. Els de Gavà no sabien on localitzar-me perquè no tenia telèfon a l’estudi, i s’havien posat en contacte amb Pere Calders. Aquest havia agafat la guia telefònica i havia anat trucant a tots els números de la casa fins que va encertar uns veïns que em coneixien…

Quan vas publicar Històries de la mà esquerra i altres narracions, aquests contes premiats ja no sortien amb el títol genèric de “Narracions de l’Ebre” sinó amb el de “La pell del riu”. Per què vas canviar-lo?

Com et deia, vaig triar-lo de pressa i corrents, i no m’agradava prou. Elegir els títols em costa. Vaig pensar-ne dotzenes abans de decidir-me per Camí de sirga, i el mateix ha passat amb La galeria de les estàtues.

El primer llibre que vas publicar a Edicions de la Magrana va ser Històries de la mà esquerra i altres narracions. Ells s’han encarregat de publicar tot el que has anat escrivint després. Explica’m una mica com vas entrar en contacte amb aquesta editorial.

Vaig aplegar tot el material que tenia: les quatre narracions del premi “Joan Santamaria” (el llibret va passar desapercebut), les del “Jacme March” –de les quals havia parlat a la revista Serra d’Or Maria Aurèlia Capmany, que havia estat del jurat– i la resta, i ho vaig passar a l’editorial Laia. Mentrestant, vaig rebre una carta del Carles-Jordi Guardiola, d’Edicions de la Magrana, que acabava d’encetar la col·lecció “Les ales esteses”: volia veure les narracions del “Jacme March”. Vaig passar-li’n còpia, avisant-lo que també ho tenia Laia. En resum, en pocs dies, vaig passar de no tenir editor a tenir-ne dos, perquè tant l’un com l’altre van proposar-me d’editar el llibre. Aleshores, el meu pare ja estava molt malalt i jo sabia que li feia molta il·lusió veure impresos els contes. Així, doncs, els vaig dir que donaria l’original a qui el publiqués primer. Laia no l’editaria abans d’un any; Carles-Jordi Guardiola em va dir que ells el treurien immediatament i, és clar, se’l van quedar. El temps ha demostrat que vam encertar-la. D’ençà de llavors, no m’he presentat a cap premi. Els que m’han concedit per Camí de sirga, han estat per a obra publicada.

M’has comentat alguna vegada que hi va haver un moment, malgrat tot, que vas dubtar que Històries de la mà esquerra i altres narracions arribés a les llibreries…

No vaig dubtar-ho; n’estava segur. Va ser pel febrer del 1981. A l’Ateneu se celebrava un homenatge a la memòria d’Edmon Vallès, que havia mort feia uns mesos, després d’una malaltia espantosa, el període final de la qual vaig viure gairebé minut a minut, i que va afectar-me molt. Quan en sortíem –¿et diu alguna cosa la data del 23-F?–, ja s’havia escampat la notícia de l’entrada de Tejero al Congrés… Algú va preguntar-me aleshores quan sortiria el llibre i es va quedar molt sorprès perquè li vaig respondre que el llibre no sortiria mai. Vaig pensar que s’havia acabat aquell començament de democràcia, que tornàvem al pou on havíem estat durant quaranta anys… Sortosament, vaig equivocar-me.

A les primeres edicions d’Històries de la mà esquerra i altres narracions i d’El cafè de la Granota, les il·lustracions de la portada eren teves. En quin moment vas deixar de pintar ?

La fallida de “Montaner y Simón”, l’editorial en funcionament més antiga de l’Estat espanyol, que trontollava d’ençà de la mort del propietari, va capgirar-me els plans i va acabar amb el miratge de què t’he parlat abans. La mort, l’any 1982, del meu pare, i les circumstàncies familiars que se’n van derivar, van fer que deixés de banda la pintura –tenia coses més urgents de què ocupar-me– i que suspengués temporalment la redacció d’El cafè de la Granota, encetada arran de la publicació de les Històries de la mà esquerra i altres narracions. De fet, ara només dibuixo les dedicatòries dels llibres. D’altra banda, he reflexionat prou sobre aquest assumpte i estic plenament convençut que la pintura no ha perdut res amb la meva retirada sinó tot el contrari… Si algun dia torno a agafar els pinzells, serà ben bé per distreure’m.

Tens fama de ser molt meticulós i lent escrivint. No dónes per enllestida una cosa fins que no creus que has arribat a arrodonir-la del tot…

És una fama d’allò més justificada. Mai no he cregut en el que en diuen inspiració sinó en el treball de cada dia. Escric moltíssimes hores. Per a mi, no hi ha dies festius ni vacances quan estic embrancat en un llibre: tots són feiners. Repeteixo una cosa tantes vegades com calgui abans de donar-la per bona. De Camí de sirga, vaig fer-ne sis redaccions. Quan vaig acabar La galeria de les estàtues, vaig esquinçar més de quatre mil fulls.

El que no fas mai, és tenir diferents coses començades…

Amb la meva manera de treballar, no podria. Quan se m’acut alguna idea, la fico a l’arxiu de projectes i allí es queda fins que li toca la tanda.

Escriure és, en el teu cas, una necessitat?

Sí. Sóc una mena d’esponja amarada d’històries en potència, que absorbeixo sovint sense adonar-me’n. Quan una d’elles, misteriosament, germina, arriba a fer-se obsessiva i me n’he de deslliurar: l’única manera d’aconseguir-ho és escriure-la. El procés, però, com t’he explicat, pot durar anys…

La teva narrativa està amarada de tendresa. A “L’ull esquerre de Tomàs d’Atura”, Tastaboires, parlant dels vilatans, diu: “Mira-te’ls, Adolorida… Porten les butxaques plenes d’il·lusions cobertes de teranyines, d’esperances secretes, de pors i de cendres. El fàstic, però, és el que més abunda. I la por.” Em sembla que en aquest i en d’altres paràgrafs poses de manifest el que sents envers la condició humana i de retruc envers els personatges. És així?

De la condició humana, ja en parlarem la setmana dels tres dijous… Pel que fa als personatges, no puc negar que acabo estimant-me’ls. Vaig passar-ho molt malament quan, a Camí de sirga, se’m va morir Arquimedes Quintana; també va inspirar-me molta pietat el traspàs de Carlota de Torres. No puc pensar en certes escenes de La galeria de les estàtues sense esgarrifar-me.

Aquesta tendresa es fa encara més palesa quan tractes personatges de certa edat. Ho fas d’una manera conscient?

La vellesa és la decadència. La gent gran se sent desvalguda, creu que fa nosa. Si no hi ha el contrapès de la tendresa familiar, malament rai. Aquestes històries sobre ancians abandonats als hospitals al temps de vacances, sobre residències sinistres de la tercera edat, etc., posen els pèls de punta.

Et costa molt de caracteritzar els personatges?

Alguns, poquíssim, els veus des del primer moment. La major part cal dibuixar-los a poc a poc, treure’ls amb molta paciència de la fosca. I no sempre acaben sent com tu te’ls imaginaves. Quan arriben a tenir vida pròpia –i si no hi arriben, has fracassat– poden obrir-te nous camins, fins i tot capgirar-te la idea inicial del conte o de la novel·la. A mesura que la història viu dintre teu, la importància dels personatges pot evolucionar. Al llarg dels tres anys de redacció de Camí de sirga i dels tres, també, que m’ha costat d’escriure La galeria de les estàtues, personatges que considerava fonamentals a la primeria han anat perdent protagonisme o han arribat a desaparèixer; d’altres, en canvi, han acabat adquirint una importància insospitada al principi. Viure –perquè hi vius– amb tots ells és una experiència misteriosa, fascinant, impagable: la màgia d’escriure. Per això, quan acabo un llibre, em sento buit, sec, trist, esmaperdut i, per sortir del marasme… no tinc més remei que començar-ne un altre.

Em vaig divertir moltíssim llegint “L’assassinat de Roger Ackroyd”; vas escriure aquest conte perquè t’agraden les novel·les policíaques?

Xalo d’allò més amb els bons llibres de lladres i serenos, però la referència a Agatha Christie en aquest conte és irònica: les seves novel·les no m’agraden gens. En canvi –cal dir-ho tot–, trobo delicioses tant la seva autobiografia com les memòries que va escriure sobre les estades a Mesopotàmia, a on acompanyava el seu marit, un arqueòleg, a fer excavacions. El protagonista del meu conte està inspirat en un veí nostre de l’antiga Mequinensa, un minaire que devorava sense parar novel·les policíaques i de “cow-boys”, assegut al pedrís o al balcó de casa seva.

Has escrit diversos contes sobre el futbol: “Futbol de ribera”, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana”… Eres un afeccionat d’aquest esport?

Quan anava al futbol, em divertia força; però més pel que passava al voltant del camp, entre el públic, que pel que succeïa a dins. En canvi, qui n’era un gran afeccionat, era l’avi patern. Aleshores el camp del Mequinensa estava situat al lloc que es descriu als contes i, a uns vint metres, hi havia un cafè. Com que el camp no tenia bancs ni res per a seure, uns quants clients d’aquest cafè –entre els quals hi havia l’avi– se n’emportaven cadires per tal de poder veure l’espectacle asseguts. Jo em passava els partits voltant pel camp.

O sigui que tu eres un espectador peripatètic com els que descrius a “Un enigma i set tricornis”?

Sí, i vaig ser testimoni d’alguns incidents que van inspirar-me idees per a contes, com, per exemple, el del fals àrbitre o el de la crescuda dels dos rius que va inundar el camp al mig d’un patit de futbol.

Actualment, a banda d’escriure, et dediques a fer traduccions. Creus que la feina com a traductor incideix d’alguna manera en la teva obra de creació?

Si deixem de banda l’aspecte econòmic, sovint responsable de traduccions no gaire acurades, ja que és una feina generalment força mal pagada i el traductor ha de fer via perquè li surti a compte, pot ser molt enriquidora. Penetrar dins l’obra d’un altre per traslladar-la a la teva pròpia llengua, t’obliga manta vegada a recórrer a registres de l’idioma que no fas servir habitualment a l’hora d’escriure les teves coses: això sempre és bo.

Abans em deies que t’havia agradat força l’autobiografia d’Agatha Christie. Em pots concretar una mica els teus gustos literaris?

Com la majoria de la gent, m’alimento gairebé exclusivament d’alta literatura, com, per exemple, anuncis de cotxes, subtítols de videoclips, diaris esportius, revistes del cor, impresos per a la declaració de la renda, esqueles mortuòries, factures d’electricitat, guies telefòniques, horaris d’autobusos o publicitat d’entitats bancàries que em prometen la lluna. L’última obra mestra que vaig llegir era el manual de funcionament d’un ordinador. L’havia traduït (d’una versió hongaresa del japonès) un italo-guineà, que havia après el català durant una escala tècnica d’un parell d’hores a Islàndia tot prenent cafè amb un canadenc que havia estat tres dies a Barcelona en una convenció de pelleters: una meravella… De tant en tant, però –només a tall de distracció, que consti, i sempre d’amagot perquè no vull donar mal exemple–, fullejo literatura barata: coses lleugeres, intranscendents, gairebé frívoles (Homer, Rabelais, Montaigne, Balzac, Villalonga, Calders, Kazandzakis, Baroja, Valle-Inclán, Carpentier, Txèkhov, Shakespeare, Maria Barbal, Pratolini, Sergi Pàmies, Tomasi de Lampedusa, Quim Monzó, Josep Pla, Flaubert, Pep Albanell, Mercè Rodoreda, Mikhail Xólokhov, Carlo Levi…). Et confesso que els he llegit més d’una vegada; alguns, fins i tot moltes vegades. I això que sempre juro que no reincidiré, però sóc feble, ho reconec. No faig prou bondat, tanmateix –què hi farem?–, tots tenim defectes… Ara bé, et prego que no ho publiquis a l’entrevista. Quina vergonya! ¿Què diria la gent si s’assabentés que llegeixo aquesta mena d’autors i que, a sobre, m’agraden?

Alguns crítics t’han col·locat l’etiqueta d’escriptor rural. L’any 1985, vas publicar un article, “Cabòries estivals”, on ironitzaves sobre aquesta divisió entre escriptors urbans i escriptors rurals. Et molesten les etiquetes?

No serveixen de gaire: a tot estirar, per saber la data de caducitat de les llaunes de conserva. I sovint, ni d’això pots refiar-te…

© 2009-2010 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí