Al banc del davant, on el xiuxiueig és més dens i força excitat, la dona del manescal, efectivament grenyuda, «No s’ha rentat la cara –afegeix la Severiana, observadora implacable–, la Joana té raó: deu fer anys, potser segles o mil·lennis, que no es canvia ni les calces», ja pontifica sobre el retard insòlit, l’atribueix als esdeveniments que sacsegen la vila i que, fa un instant, eren el tema exclusiu de conversa a la plaça de l’Església, on senyors i funcionaris acostumen a fer una estona de tertúlia abans d’entrar al temple.
Estremida memòria, 264
© 2009-2021 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí