Espais literaris de Jesús Moncada
Jesús Moncada va néixer l’1 de desembre de 1941 a l’antiga Mequinensa, una vila situada a tocar de l’aiguabarreig dels rius Ebre i Segre pertanyent a la comarca del Baix Cinca. Fou el fill primogènit del matrimoni format per Josep Moncada i Maria Estruga, i va tenir dos germans, l’Albert i la Rosa Mari amb qui es portava tres i deu anys respectivament.
Vivia en una casa situada a la cantonada del carrer de Saragossa amb el carreró de Sant Francesc. Els pares hi tenien una botiga i el pare, a més, juntament amb uns socis, era propietari d’un molí d’oli. A la botiga, de boca de clients i transportistes, començà a escoltar de nen històries sobre el riu i el poble, anècdotes que el divertien i alhora li desvetllaven la imaginació, com ho farien més tard les que s’explicaven a les tertúlies dels cafès.
Tenia a l’abast una bona biblioteca familiar i sentí, des de ben menut, una gran afecció per la lectura, l’escriptura i el dibuix. Amb només deu anys, va donar-ne la primera mostra, quan després de llegir Cinco semanas en globo, de Jules Verne, va fer-ne una recreació amb il·lustracions.
Moncada sempre recordà la infantesa com una època molt feliç que transcorregué emmarcada en un espai format per les mines, el castell i els rius, especialment l’Ebre, l’eix de tota la vida econòmica dels vilatans i alhora, un món gairebé màgic per a les criatures on el petit Moncada anava amb els amics a pescar, a nedar i a navegar. I, de fet, la fascinació que sentí pel món del riu s’evidencià al llarg dels seus llibres, on a voltes l’Ebre surt personificat. No és d’estranyar, doncs, que anys a venir, en veure amenaçada la pervivència d’aquest món per les construccions dels pantans de Mequinensa i Riba-roja que havien de deixar una part de la vila submergida, comencés a recollir-ne informació mitjançant llargues converses amb calafats i navegants; material que, posteriorment, li resultaria molt útil per als llibres, tant a l’hora de servir-se del lèxic propi del riu, com en el moment de caracteritzar els llaüters i patrons que hi apareixen.
Inicià la seva formació a l’escola de la vila. Més tard, junt amb cinc nois més, preparà els dos primers cursos de batxillerat amb un mestre i, a l’hora dels exàmens, s’anava a examinar, per lliure, a l’Escola del Treball de Lleida. En el moment en què ja no va poder continuar preparant-se al poble, els pares optaren per un internat laic de Saragossa, ja que a Lleida només n’hi havia de religiosos. El col·legi elegit fou el centre Santo Tomás de Aquino, fundat pel pare del diputat i cantant José Antonio Labordeta i del poeta Miguel Labordeta; un centre força liberal en què un Moncada adolescent rebé el seu primer premi literari: el llibre Memorias de infancia y juventud de Ramón y Cajal, per la recreació d’una llegenda mequinensana. A la capital d’Aragó, on estudià entre els anys 1953 i 1958, acabà el batxillerat elemental i mentre feia el batxillerat superior va estudiar Magisteri.
El fet de viure separat de família i amics, lluny de la vila va ser dur per al petit Moncada, que passats molts anys recrearia aquest sentiment d’exili en el protagonista de La galeria de les estàtues: el Dalmau.
Un cop acabada la carrera de Magisteri, amb Premi Extraordinari, va sol·licitar una plaça de mestre interí a Mequinensa, però li van denegar perquè encara no havia fet divuit anys. Amb tot, va poder començar a treballar com a ajudant de mestre, ja que la plaça havia quedat deserta. Més tard, malgrat haver guanyat les oposicions, va renunciar a la plaça que li tocava en un petit poble i va preferir exercir un parell de mesos en un centre de Saragossa fins que hagué de fer el servei militar. Primer s’incorporà al regiment d’Artilleria antiaèria de Calataiud i després a la Jefatura del mateix cos a Saragossa.
Finalitzat el servei militar, tornà a la vila i s’incorporà al Col·legi Santa Agatòclia, un centre d’ensenyament secundari, on treballà durant dos anys. Conscient, però, que el que a ell realment li agradava era pintar i escriure, no dubtà a deixar enrere el poble i la docència.
Seguint els consells d’Edmon Vallès, historiador, assagista i traductor mequinensà, Jesús Moncada va anar-se’n cap a Barcelona al setembre del 1966 amb la intenció de dedicar-se plenament a la pintura i a la literatura. Els inicis, però, no foren gens fàcils perquè el projecte editorial en el qual Edmon Vallès confiava trobar-li un lloc de treball no va tirar endavant i Moncada es trobà sense feina, lluny de la família i en un lloc que li resultava del tot aliè.
Passà el primer any a la Ciutat Comtal treballant en el taller d’un pintor mequinensà, Santiago Estruga. Dividien la jornada en dues parts, dedicaven el matí a fer pintura comercial per guanyar-se la vida ─quadres per penjar sobre el tresillo, recordava ell rient─ i la tarda al tipus de pintura que els agradava. Quan plegaven, encara li quedaven temps i ganes per anar a estudiar gravat a l’Escola d’Arts del Llibre.
Un any més tard, tingué l’oportunitat d’entrar a l’editorial Montaner y Simón on buscaven algú que s’encarregués de revisar la traducció d’una enciclopèdia juvenil de Mondadori. El contractà Pere Calders, que feia poc que havia retornat de l’exili a Mèxic i hi treballava com a cap del departament de Producció.
Moncada, que encara no havia escrit res des que s’havia instal·lat a Barcelona, animat per P. Calders i E. Vallès, va escriure el que seria el seu primer conte en llengua catalana: “Joc de caps”. Malgrat la feinada que tingué per enllestir-lo, tenint en compte que havia fet els estudis en castellà, l’esforç el va rescabalar amb escreix perquè per primer cop va poder veure sobre paper les paraules tal com s’utilitzaven al poble i es va sentir alleujat per no haver hagut de recórrer a un codi lingüístic aliè per escriure. A Pere Calders va agradar-li molt aquell primer conte i va animar-lo a continuar escrivint i a continuar incorporant a les narracions formes genuïnes de la parla de Mequinensa.
Durant molt de temps, en acabar l’horari laboral, es quedaven tots dos a l’editorial a escriure o se n’anaven plegats a l’Ateneu. Comentaven el que escrivien i Calders, en aquells primers temptejos amb el català, l’ajudava en l’aprenentatge de l’ortografia.
Les primeres exposicions d’obra plàstica les va dur a terme en locals de Mequinensa els anys 1966 i 1970 i durant la dècada següent, participà en exposicions individuals i col·lectives en diferents poblacions de Catalunya: a L’Abast de Mataró (1977 i 1978), a les Escoles Unesco de Barcelona (1977), a la Botiga de Coses de Vilassar de Mar (1979)… L’última exposició tingué lloc l’any 1980 a la Caixa d’Estalvis Laietana, d’Arenys de Mar.
Paral·lelament, anava escrivint contes i presentant-se a premis literaris a fi de donar a conèixer les narracions i aconseguir que alguna editorial s’interessés per editar-les. Amb “La lluna, la pruna” va guanyar el Premi Brugués (1970), amb el recull “Històries de la mà esquerra” ─“Joc de caps”, “L’ull esquerre de Tomàs d’Atura”, “Conte del vell tramviaire” i “Nit d’ amor del coix Silveri”─ el Premi Joan Santamaria (1971), amb “Crònica del darrer rom” el segon premi de la Crida dels escriptors joves de la revista Serra d’Or (1971) i amb el recull “Narracions de l’Ebre” ─“Riada”, “Revenja per a un difunt”, “Traducció del llatí” i “Strip-tease”─ el Premi Jacme March (1980).
El primer text que li publicaren fou “Crònica del darrer rom”, que sortí a la revista Serra d’Or de març de 1971, narració on ja es poden observar algunes de les claus del món literari moncadià. L’any 1973 aparegueren els quatre contes que havien guanyat el Premi Joan Santamaria en un volum col·lectiu on també hi havia les narracions de Josep Vallverdú i Jaume Melendres, que havien quedat finalistes al premi.
A poc a poc, però, anà adonant-se que donada la seva manera de treballar lenta i meticulosa no podia continuar dedicant-se a la pintura i a literatura un cop acabada la jornada laboral i que calia optar per una de les dues formes de creació artística. Finalment, animat pels premis literaris i la publicació a Edicions de la Magrana del seu primer llibre Històries de la mà esquerra i altres narracions ─que aplegava disset narracions entre les quals hi havia totes les que havien estat premiades─, es decantà per deixar de banda l’obra plàstica i dedicar les hores que la feina li deixava lliures a escriure. Això li permeté publicar quatre anys més tard el segon recull de contes: El Cafè de la Granota.
Arran del tancament de l’editorial Montaner y Simón, on havia treballat tretze anys, Moncada continuà compaginant la dedicació a la literatura amb treballs i traduccions per a diferents editorials catalanes. D’aquestes tasques la que més li agradava era la traducció perquè considerava que l’enriquia com a escriptor. Va traduir un seguit d’obres eròtiques, que sovint signava amb pseudònim, per a la col·lecció La Marrana d’Edicions de la Magrana, així com diverses obres de Jules Verne: Els fills del capità gran o L’illa misteriosa; i l’extensa novel·la El comte de Montecristo d’Alexandre Dumas.
Després de Camí de sirga, que el consagrà com a narrador, arribarien dues novel·les més La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997) a més del tercer recull de contes: Calaveres atònites (1999). L’any 2003 es va editar Cabòries estivals i altres proses volanderes, un llibret que recollia dotze textos, onze dels quals havien estat publicats a la premsa entre 1971 i 2003.
A partir de l’èxit assolit per la primera novel·la, Jesús Moncada començà a veure reconeguda la seva vàlua com a escriptor. D’una banda, va anar fent-se un públic fidel que esperava il·lusionat cada nou llibre; de l’altra, anaven apareixent traduccions de les seves obres i, a més, li anaven concedint premis i guardons.
Sempre recordà el pas per l’editorial Montaner y Simón com una etapa molt enriquidora tant per la gent que hi treballava: Pere Calders i Josep Soler, com per la gent que els anava a veure: Avel·lí Artís Gener “Tísner”, Fèlix Cucurull, Xavier Benguerel, l’escultor Giménez Botey… i les anècdotes que hi va viure. I, de fet, quan emmalaltí estava treballant en una novel·la que duia el títol provisional de Dante S.L., on pensava recrear l’ambient viscut durant aquells anys. La novel·la quedà inacabada, ja que li diagnosticaren un càncer de pulmó a la tardor de 2004 i morí en una clínica de Barcelona el 13 de juny de 2005. A petició de l’autor, les seves cendres van ser portades a Mequinensa i van ser espargides al solar que havia ocupat casa seva.
Malgrat viure a Barcelona, Moncada mai no va deixar de sentir-se molt arrelat a Mequinensa, on sempre passava les vacances com feia durant l’època d’estudiant a Saragossa. És cert que havia quedat enrere l’antiga vila, enrunada i coberta d’aigua als anys setanta, quan ell ja estava instal·lat a la Ciutat Comtal; però hi havia la vila nova, la que havia fet construir prop de l’antiga una cooperativa formada per mequinensans que tenien la voluntat de refer les seves vides prop d’on havien nascut i viscut.
A la nova Mequinensa, que ja no estava abocada al riu ni tenia els carrers costeruts, que havia canviat els noms dels carrers per lletres, Moncada hi retrobava parents, amics i paisatges familiars per on passejar i carregar piles.
Quan en alguna entrevista li preguntaven per què no es presentava a premis literaris, Moncada sempre explicava que el seu interès per aquest tipus de certamen havia desaparegut tan bon punt hi hagué un editor interessat a publicar les seves obres. Així, doncs, si deixem de banda els premis que ja hem esmentat ─Brugués (1970), Joan Santamaria (1971), el segon premi de la Crida dels escriptors joves de la revista Serra d’Or (1971) i Jacme March (1980)─ tots els premis posteriors a l’aparició d’Històries de la mà esquerra i altres narracions foren guardons atorgats a obra publicada.
L’any 1988, Camí de sirga aconseguí un gran ressò tant per part del públic com de la crítica. Per la seva primera novel·la, considerada com una de les millors obres de la literatura catalana contemporània, li atorgaren el Premi Joan Crexells (1988), el Premi Lletres (1988) de la Fundació d’Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, el Premi Nacional de la Crítica (1988), el Premi Crítica Serra d’Or (1989) i el Premi Ciutat de Barcelona (1989). També fou finalista del Premio Nacional de Literatura (1988).
Amb Estremida memòria li concediren per segona vegada el Premi Crexells (1997) i el Premi Crítica Serra d’Or (1998), així com el Premi Humbert Torres.
El quefer literari de Moncada també fou valorat pels seus companys i companyes d’ofici, ja que fou el primer escriptor distingit amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, just acabat d’instituir, l’any 2001, quan rebia el nom de Premi dels Escriptors Catalans.
El mateix any també va veure reconeguts els seus mèrits tant a Catalunya com a Aragó, ja que la Generalitat de Catalunya va atorgar-li la Creu de Sant Jordi i la Diputació de Saragossa, la Medalla de Santa Isabel de Portugal.
Finalment, l’any 2004, les Corts Aragoneses li concediren el Premio de Honor de las Letras Aragonesas, guardó que per primera vegada es donava a un autor que havia escrit l’obra en llengua catalana.
Tot i haver mort als seixanta-tres anys Moncada només ens ha deixat set obres: tres llibres de narracions, tres novel·les i un recull d’articles. Creava sense presses retocant pacientment una i una altra vegada allò que escrivia, cosa que feia que entre llibre i llibre s’escolessin una mitjana de tres o quatre anys. Amb unes poques obres, però, va bastir un món literari descrit amb un estil personalíssim que ha estat traduïda a més de vint llengües i ha sabut captivar lectors i lectores d’arreu.
L’any 2007 es representà per primer cop L’Aigua, obra de teatre basada en textos dels tres llibres de contes i del recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes. L’espectacle, produït pel Centre d’Arts Escèniques de Terrassa en coproducció amb La Mirada, la Cia i Les Antonietes, s’ha anat representant des d’aleshores per tot Catalunya.
Basats en textos d’aquests mateixos llibres, també s’ha muntat, el 2009, un espectacle de lectura dramatitzada titulat Una tarda al Cafè de la Granota.
Molts dels seus incondicionals lectors i lectores no van descobrir la faceta pictòrica de Moncada fins després de la mort de l’autor. Al setembre de 2005, amb motiu de la festa major, hi havia prevista una exposició de bona part de l’obra plàstica a Mequinensa. Aquella exposició, tot i la mort de Moncada, es va dur a terme i va ser el punt de partida d’altres exposicions a Tarragona (2005), Lleida (2006, 2009), Fraga (2006), Barbastre (2007) i Calataiud (2007).
Jesús Moncada, nomenat arran de la seva mort fill predilecte de la vila nadiua, comptarà amb un espai dins del Museu de Mequinensa on es podran acostar totes les persones que vulguin conèixer una mica millor la vida i l’obra d’aquest mequinensà universal.
© 2009-2021 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí