El poble patia, des de feia molts anys, d’una mala ferida. Gent forastera, arribada de tot arreu, construïa una presa per tallar el riu; volien dominar-lo, lligar-lo per fer electricitat, i l’aigua de l’embassament havia de colgar el poble i l’enterraria per sempre més. Van ser uns temps molt durs, esgarrifosos, maleïts. Ningú no pensava en la gent que havia de quedar-se sense casa, sense saber on anar ni què fer. Mentre la presa creixia sense parar, nit i dia, tot un poble angoixat lluitava a la desesperada per poder sobreviure. A la fi va ser aconseguit allò que tothom volia. Una nit, els homes van ser convocats a reunió i se’ls va fer saber que en el termini de dos anys –els que calien per acabar la presa–, seria construït un poble nou, i que, arribat el moment d’abandonar el vell, pagarien a cadascú tot allò que l’aigua s’engolís. A més a més, els caps de casa cobrarien, com a indemnització, cinquanta mil pessetes per cada membre de la família.
En aquell mateix moment, el poble va revifar, la gent, esgotada, seca, va retrobar la il·lusió i l’alegria –entreviades tanmateix d’una certa tristor–; van començar els somnis, les esperances, els projectes, i va començar també la nit d’amor del coix Silveri…
Nit d’amor del coix Silveri, dins Històries de la mà esquerra, 49
© 2009-2021 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí