Espais literaris de Jesús Moncada

El poble patia, des de feia molts anys, d’una mala ferida

El poble patia, des de feia molts anys, d’una mala ferida

  1. Català
  2. Castellà
  3. (Mostra‘ls tots)


      Llegit per Lourdes Ibarz

El poble patia, des de feia molts anys, d’una mala ferida. Gent forastera, arribada de tot arreu, construïa una presa per tallar el riu; volien dominar-lo, lligar-lo per fer electricitat, i l’aigua de l’embassament havia de colgar el poble i l’enterraria per sempre més. Van ser uns temps molt durs, esgarrifosos, maleïts. Ningú no pensava en la gent que havia de quedar-se sense casa, sense saber on anar ni què fer. Mentre la presa creixia sense parar, nit i dia, tot un poble angoixat lluitava a la desesperada per poder sobreviure. A la fi va ser aconseguit allò que tothom volia. Una nit, els homes van ser convocats a reunió i se’ls va fer saber que en el termini de dos anys –els que calien per acabar la presa–, seria construït un poble nou, i que, arribat el moment d’abandonar el vell, pagarien a cadascú tot allò que l’aigua s’engolís. A més a més, els caps de casa cobrarien, com a indemnització, cinquanta mil pessetes per cada membre de la família.

En aquell mateix moment, el poble va revifar, la gent, esgotada, seca, va retrobar la il·lusió i l’alegria –entreviades tanmateix d’una certa tristor–; van començar els somnis, les esperances, els projectes, i va començar també la nit d’amor del coix Silveri…

Nit d’amor del coix Silveri, dins Històries de la mà esquerra, 49

–~~~~~~~~~~~~–

El pueblo sufría, desde hacía muchos años, una mala herida. Gente forastera, llegada de todas partes construía una presa para cortar el río; querían dominarlo, atarlo para producir electricidad, y el agua del embalse cubriría el pueblo y lo enterraría para siempre. Fueron unos tiempos muy duros, estremecedores, malditos. Nadie pensaba en la gente que se quedaría sin casa, sin saber adónde ir ni qué hacer. Mientras la presa crecía sin parar, noche y día, todo un pueblo angustiado luchaba a la desesperada para poder sobrevivir. Al final se consiguió aquello que todos querían. Una noche, los hombres fueron convocados a una reunión y se les hizo saber que en el plazo de dos años —los que hacían falta para acabar la presa— sería construido un pueblo nuevo, y que, llegado el momento de abandonar el viejo, pagarían a cada uno todo aquello que el agua se engulliese. Además, los cabezas de familia cobrarían como indemnización, cincuenta mil pesetas por cada miembro de la familia.

En aquel mismo momento, el pueblo revivió, la gente, agotada, seca, reencontró la ilusión y la alegría —entreveradas sin embargo de una cierta tristeza—; comenzaron los sueños, las esperanzas, los proyectos y comenzó también la noche de amor del cojo Silveri…

Noche de amor del cojo Silveri, en Historias de la mano izquierda, 43

© 2009-2010 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí