Espais literaris de Jesús Moncada

El viatge començava amb els darrers comiats

El viatge començava amb els darrers comiats

  1. Català
  2. Castellà
  3. (Mostra‘ls tots)


      Llegit per Cristina Rodes

El viatge començava amb els darrers comiats, sempre amargs, seguits de l’arribada a la sorollosa administració dels autocars de línia i de la sortida de la vila amb prou feines il·luminada per les primeres ullades de sol. Mequinensa anava quedant enrere: el riu, els molls d’on ja es separaven lentament els llaüts carregats de lignit; les últimes cases; el vell fortí del Portal de Segre amb les troneres cegades; els grups de minaires a la carretera; les negres taques de les mines entre els oliverars. L’autocar tronat encara era un tros de la vila; la majoria dels viatgers, vilatans que anaven a Lleida. Quan canviava de vehicle a Fraga, el xoc era brutal: del xivarri de la gemegosa carraca passava al silenci dels viatgers desconeguts. Des d’allí iniciava la pujada a l’altiplà, al desert, al buit obsessiu on li feia l’efecte que les coses es desintegraven, corroïdes per l’àcid impalpable segregat per la solitud.

La galeria de les estàtues, 123-124

–~~~~~~~~~~~~–

Éstos comenzaban con los últimos adioses, siempre amargos, seguidos de la llegada a la ruidosa administración de los autocares de línea y de la salida de la villa a duras penas iluminada por las primeras vislumbres del sol. Mequinenza iba quedando atrás: el río, los muelles de donde partían ya lentamente los laúdes cargados de lignito; las últimas casas; el viejo fortín del Portal del Segre con las troneras cegadas; los grupos de mineros en la carretera; las negras manchas de las minas entre los olivares. El autocar desvencijado aún era un pedazo de la población; la mayoría de los viajeros, vecinos que iban a Lérida. Cuando cambiaba de vehículo en Fraga, el impacto era brutal: del bullicio de la quejumbrosa carraca pasaba al silencio de los viajeros desconocidos. Desde allí iniciaba la subida a la llanura, al desierto, al vacío obsesivo donde tenía la impresión de que las cosas se desintegraban, corroídas por el ácido impalpable segregado por la soledad.

La galería de les estatuas, 89

© 2009-2010 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí