El viatge començava amb els darrers comiats, sempre amargs, seguits de l’arribada a la sorollosa administració dels autocars de línia i de la sortida de la vila amb prou feines il·luminada per les primeres ullades de sol. Mequinensa anava quedant enrere: el riu, els molls d’on ja es separaven lentament els llaüts carregats de lignit; les últimes cases; el vell fortí del Portal de Segre amb les troneres cegades; els grups de minaires a la carretera; les negres taques de les mines entre els oliverars. L’autocar tronat encara era un tros de la vila; la majoria dels viatgers, vilatans que anaven a Lleida. Quan canviava de vehicle a Fraga, el xoc era brutal: del xivarri de la gemegosa carraca passava al silenci dels viatgers desconeguts. Des d’allí iniciava la pujada a l’altiplà, al desert, al buit obsessiu on li feia l’efecte que les coses es desintegraven, corroïdes per l’àcid impalpable segregat per la solitud.
La galeria de les estàtues, 123-124
Éstos comenzaban con los últimos adioses, siempre amargos, seguidos de la llegada a la ruidosa administración de los autocares de línea y de la salida de la villa a duras penas iluminada por las primeras vislumbres del sol. Mequinenza iba quedando atrás: el río, los muelles de donde partían ya lentamente los laúdes cargados de lignito; las últimas casas; el viejo fortín del Portal del Segre con las troneras cegadas; los grupos de mineros en la carretera; las negras manchas de las minas entre los olivares. El autocar desvencijado aún era un pedazo de la población; la mayoría de los viajeros, vecinos que iban a Lérida. Cuando cambiaba de vehículo en Fraga, el impacto era brutal: del bullicio de la quejumbrosa carraca pasaba al silencio de los viajeros desconocidos. Desde allí iniciaba la subida a la llanura, al desierto, al vacío obsesivo donde tenía la impresión de que las cosas se desintegraban, corroídas por el ácido impalpable segregado por la soledad.
La galería de les estatuas, 89
© 2009-2010 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí