Espais literaris de Jesús Moncada
Aquest itinerari arrenca de Lleida, ciutat unida a Mequinensa per carretera i, el que és més important, per l’única línia regular de viatgers, un servei públic que encara ara connecta dos cops al dia Lleida amb la vila de Mequinensa. Els vehicles que cobreixen aquest servei fan parada, successivament, a Alcarràs, Fraga i Torrent de Cinca per finalitzat el recorregut a Mequinensa.
L’autobús de la línia regular de viatgers entrava, arran del Segre, pel portal i tenia la parada davant del Bar de Benjamín. Des d’aquí s’accedia a una població amb un traçat de carrers i carrerons estrets i sovint costeruts, places i replacetes, que formaven un nucli urbà dens d’origen medieval franquejat per un llarg mur que l’aïllava de l’Ebre i amb les cases arraulides al peu de la serra del castell.
Punt culminant de la serra del Castell, es tracta d’una estratègica fortalesa que té els orígens en l’època musulmana, però que va estar molt transformada en les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle XX per l’empresa constructora dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa i actual propietària d’aquesta emblemàtica edificació històrica.
De dins del castell, i encara més des dels seus entorns més immediats, es té un panorama espectacular sobre les restes –inclosos el fortí de Segre, el pont d’Ebre, els cementeris,…– de la vila vella i sobre l’actual nucli urbà de Mequinensa, així com sobre la massa d’aigües manses que constitueixen, al peu de la serra del Castell, la confluència de l’Ebre i el Segre i sobre les agrestes terres i muntanyes dels voltants.
La intensa i agitada vida social de la comunitat mequinensana en bona part del segle XX sovint la trobem reflectida en l’obra de Jesús Moncada gràcies a les descripcions que hi fa dels nombrosos locals (cafès i tavernes, sales de cinema, teatre i ball, casino…) i ambients i actes populars d’esbargiment, festa i celebració (futbol, corregudes de llaüts, carnestoltes, Sant Joan, etc.).
A mitjan anys cinquanta del segle passat s’inicià el llarg procés de construcció en el curs de l’Ebre dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa, un fet que significà la desaparició dels vells conjunts urbans de Faió i Mequinensa i, de retruc, l’edificació de noves i despersonalitzades viles dins dels respectius térmens municipals.
L’obertura de mines de carbó de lignit en l’últim terç del segle XIX transformà la vida econòmica i les relacions socials de Mequinensa durant gairebé un segle fins al punt de singularitzar aquesta població dins d’un context comarcal de fort caràcter agropecuari.
El transport Ebre avall del mineral de les explotacions carboníferes de la conca encara singularitzava més Mequinensa dins del panorama general del país interior, un transport que tenia com a primer destí l’estació de tren de Faió o el també singular complex industrial de Flix, transport que ocasionalment s’allargava fins a Tortosa tot passant per Riba-roja, Miravet, Ascó…
Si bé en l’actualitat la major part dels contactes dels mequinensans amb altres localitats es fan per vies terrestres i encarats, com a destins més propers, a Fraga i Lleida, fins a mitjan segle passat una altra via unia la vila amb les poblacions esteses al llarg de l’últim tram de l’Ebre, una via que era un camí d’aigua –un camí de vida–, ara desdibuixat i profundament alterat.
L’itinerari arrenca de Mequinensa, vila unida a Lleida per carretera i, el que és més important, per l’única línia regular de viatgers, un servei públic que encara ara connecta dos cops al dia la vila amb l’exterior. Els vehicles que cobreixen aquest servei fan parada, successivament, a Torrent, Fraga, Alcarràs i a l’estació d’autobusos de Lleida.
© 2009-2021 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí
