Espais literaris de Jesús Moncada

Feia deu anys que l’oncle Sebastià havia perdut una correguda de llaüts

Feia deu anys que l’oncle Sebastià havia perdut una correguda de llaüts

  1. Català
  2. Castellà
  3. (Mostra‘ls tots)


      Llegit per Juanma Arbiol

La puta d’oros! Feia deu anys que l’oncle Sebastià havia perdut una correguda de llaüts de manera miserable! Anava el primer, però a mitja correguda li van petar tres rems, que això li passa al patró més fi, i se li va destarotar la tripulació. Els peons van perdre el ritme, els rems van començar a topar i allò semblaven les matraques de la Quaresma! I com se’n va aprofitar el Roca, que anava segon i sempre estava a matar amb l’oncle Sebastià! El va passar en quatre estropades! Però, tot hauria quedat en un cas de mala sort si el Roca no hagués estat un pinxo. No en tenia prou de guanyar! A més, va voler escarnir el seu rival, i uns metres abans de la meta va cridar als seus tripulants: «Nois, fora rems; per guanyar segons qui no em fan cap falta!». I el seu llaüt, només amb l’impuls que portava, va arribar el primer. Després, ell i els seus partidaris, que també en tenia, perquè, de rucs, n’hi ha més que peixos, tot era gallejar. Però al vell Sebastià no li roncava qui volia; la jugada dels rems li havia arribat a l’os, i va desafiar Roca per a la cursa de l’any vinent.

Revenja per a un difunt, dins Històries de la mà esquerra, 67-68

–~~~~~~~~~~~~–

¡La puta de oros! ¡Hacía diez años que el tío Sebastià había perdido una carrera de laúdes de manera miserable! Iba el primero, pero a mitad de carrera se le rompieron tres remos, que eso le pasa al patrón más fino, y se le desconcertó la tripulación. Los peones perdieron el ritmo, los remos comenzaron a chocar y aquello parecían las matracas de Cuaresma. ¡Y cómo se aprovechó Roca, que iba segundo y siempre estaba a matar con el tío Sebastià! ¡Le pasó con cuatro estrepadas! Mas todo habría quedado en un asunto de mala suerte si Roca no hubiese sido un bravucón. ¡No tenía suficiente con ganar! Todavía quiso escarnecer a su rival y unos metros antes de la meta gritó a su tripulación: «Chicos, fuera remos; ¡para ganar a según quién no hacen ninguna falta!» Y su laúd, solamente con el impulso que llevaba, llegó el primero. Después, él y sus partidarios, que también tenía, porque asnos hay más que peces, a hacer el gallito. Pero al viejo Sebastià no le gruñía quien quería; la jugada de los remos le había llegado al hueso, y desafió a Roca para la carrera del año siguiente.

Revancha para un difunto, en Historias de la mano izquierda, 60

© 2009-2010 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí