–Ha pujat molt –va dir-me després de donar una ullada al riu per la finestra–. ¿Vols dir que us aviareu?
Vaig remugar que no ho sabia, però qualsevol que conegués una mica l’oncle Gòdia, el nostre patró, podria assegurar sense espifiar-la que, encara que s’ajuntés el cel amb la terra, el vell soltaria amarres. No hi havia millor patró en tota la ribera i coneixia el riu més bé que Déu, però era més tossut que una mula. Jo ho sabia prou bé! Encara no m’afaitava –i els anys que vaig tardar– ja navegava de minyó en el seu llaüt. Au, ara riu avall amb el llaüt carregat de carbó! Ara riu amunt, amb farina, terrissa i sabó moll! L’oncle Gòdia venia de família de llaüters i s’havia criat per aquella ribera amb la gent de l’ofici; en aquell temps encara no eren utilitzades les bèsties per remolcar els llaüts riu amunt i els homes es deixaven la pell per les vores de l’Ebre a força d’estirar la sirga.
Riada, dins Històries de la mà esquerra, 55-56
© 2009-2021 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí