Durant la guerra de Cuba hi havia hagut un cert moviment però no tenia punt de comparació amb el d’aleshores. Tot just encetada la matadissa, Barcelona començà a demanar carbó sense parar: tones i més tones, muntanyes de lignit per alimentar els vapors d’una indústria a la qual la guerra donava una embranzida increïble. La conca, sacsejada per la demanda insòlita de mineral, hagué d’espavilar-se. Les mines en explotació van començar a treballar a tot estrop. Les que havien tancat després de la prosperitat efímera de la guerra antillana van tornar a funcionar, n’obriren de noves. La flota de llaüts no donava l’abast i va caldre construir-ne de nous per transportar el mineral Ebre avall fins a les estacions de ferrocarril. Les drassanes revifaren, es convertiren en formiguers de calafats. Feia falta gent a les mines, al riu, pertot arreu. Una allau de forasters va acudir a buscar feina, la vila vessava de gent. El comerç, esmorteït fins aleshores, es va animar.
Camí de sirga, 54
© 2009-2021 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí