Sí, me’n recordo. Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar, com una riuada, al poble, i gairebé va doblar el nombre d’habitants de Mequinensa, que eren una mica més de quatre mil; me’n recordo de les vores de l’Ebre atapeïdes de màquines lluents i estrepitoses, de camions enormes que anaven i venien, de tècnics llampants i suficients que donaven ordres; me’n recordo d’una Mequinensa embotornada per una prosperitat malaltissa i efímera, deguda a l’afluència de gent, i que havia de rebentar com una bombolla el dia que fos acabada la gran construcció. […] Jo, com el vell Palau, sóc mequinensà i me’n recordo de tot: d’allò que dic i d’allò que callo i que potser no podré dir mai.
Crònica del darrer rom, dins Cabòries estivals, 19-20
© 2009-2021 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí