Ni el mateix patró pogué entendre la badada: el soroll va ser esgarrifós, com si la quilla acabés d’estellar-se. Amb un moviment sec, l’arjau colpejà les cuixes del Nelson i l’avià enlaire per damunt de la borda. Va veure voltar el cel com un remolí mentre intentava aferrar-se als bitons de popa abans de caure d’esquena a l’aigua. Solament va sentir mitja blasfèmia de l’Atanasi, que sempre les aviava llarguíssimes i va empassar-se la seva pròpia –un concís «collons de déu» heretat del veterà de Tetuan que li sabien a tota la ribera– junt amb un bon glop d’aigua. Sentí la topada amb els codissos del fons i quan, tot estossegant, va poder posar-se dempeus, s’adonà del desastre: acabaven d’amallar en una mitjana. L’estropada havia arrencat els remadors dels bancs, el matxo potejava amb desesperació maldant per incorporar-se entre la massa negra del carbó desplaçat per l’escorament de la nau a babord.
Camí de sirga, 161
© 2009-2021 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí