Espais literaris de Jesús Moncada

Ningú no va gitar-se

1. Català
2. Castellà

Llegit per Magda Gòdia

Ningú no va gitar-se esperant que es fes l’hora de traslladar els presos a Casp. Com que això només ho recorda la Justina i en unes condicions lamentables –pobra dona–, les observacions de l’avi podrien fer-te servei.

Van treure’ls de la garjola a punta de dia. Quan la comitiva va desembocar de la fosca del carrer Major a la plaça de l’Església, l’escena va tintar-se de vermell, van aparèixer les cares tumefactes dels detinguts, emmanillats, enmig dels guàrdies. Soldats de la guarnició contenien la multitud al llarg del trajecte fins al moll. Balcons i finestres eren plens de gom a gom; els ocupants els abandonaven a mesura que passava la comitiva i s’hi concentraven darrere. A la plaça de l’Església, familiars de l’Artur van insultar els presos. Les imprecacions van generalitzar-se de seguida i va sonar una exclamació, «Pobra vila!», amollada pel baró de Sàssola des de la balconada del seu casal. Dels quatre presos (la Justina només es refereix al Genís, fet força comprensible), tres es proclamaven innocents; el ferrer Feliu caminava en silenci, amb el cap cot.

Al peu de la costera del Forn, la guàrdia civil va impedir que l’Octàvia, acompanyada de l’Emília, s’acostés al marit per donar-li un farcellet amb menjar. Una situació semblant va produir-se amb la dona del Valentí Calsina i amb la tia i la germana del Simó Juneda. A la plaça d’Armes, un petit grup de vilatanes furioses, capitanejades per la cuinera dels Segarra, la Joana, va provar de trencar el cordó de soldats.

Estremida memòria, 209-210