S’imagina el Feliu a les masmorres del castell, sol amb l’espantosa notícia. Donaria la vida per estalviar-li les hores que li queden, perquè un llamp el fulminés ara mateix. Demà a les vuit del matí, començarà per a ell la tenebra; per a ella i els fills, una solitud marcada per la infàmia. El mataran, si queda alguna fibra per matar en aquell espectre en què li han convertit l’home.
Estremida memòria, 261
© 2009-2021 Espais literaris de Jesús Moncada · Disseny de Quadratí